- INTRODUCCIÓ
Es detalla a continuació el resum de la principal regulació contemplada en el Decret 75/2020, de 4 d’agost de 2020, de Turisme de Catalunya (d’ara endavant, “Decret de Turisme de Catalunya”), centrat principalment en els establiments d’allotjament turístic, en el nou règim dels habitatges d’ús turístic i la regulació per primera vegada de l’allotjament compartit amb finalitats turístiques (llar compartida), així com en el control sobre el compliment dels requisits establerts per la normativa turística.
Va ser publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 6 d’agost de 2020 i va entrar en vigor als 20 dies de la seva publicació, és a dir, el 26 d’agost de 2020, excepte el títol IV relatiu a la llar compartida, que entrarà en vigor el 6 d’agost de 2021.
Segons l’Exposició de Motius de la disposició normativa, “amb el present Decret, la integració normativa turística d’aplicació a Catalunya culmina el seu procés, refonent 7 disposicions normatives vigents en l’àmbit del turisme a Catalunya:”
- Decret 66/2014, de 13 de maig, de regulació dels serveis d’informació, difusió i atenció turística de Catalunya.
- Decret 159/2012, de 20 de novembre, d’establiments d’allotjament turístic i d’habitatges d’ús turístic.
- Ordre EMO/418/2012, de 5 de desembre, d’estructuració del sistema català de qualitat turística.
- Decret 420/2011, de 20 de desembre, de creació de la Mesa del Turisme de Catalunya.
- Decret 46/2010, de 30 de març, pel qual es crea la Comissió Inter departamental de Turisme.
- Decret 52/1997, de 4 de març, pel qual es regula la capacitat sancionadora en matèria turística.
- Decret 161/2013, de 30 d’abril, pel qual s’aprova el Reglament del Fons per al foment del turisme.
Pel que fa a l’àmbit d’aplicació del Decret de Turisme de Catalunya, en base al seu article 111-2, “Les disposicions del present Decret s’apliquen a les empreses i activitats turístiques regulades a la Llei de turisme i a les administracions turístiques situades a Catalunya. També són aplicable a les noves modalitats d’empreses turístiques d’allotjament que es regulen en el present reglament amb la denominació d’àrees d’acolliment d’autocaravanes, allotjaments singulars i llars compartides.
Queden exclosos del present Decret aquells establiments, instal·lacions residencials, mitjans de transport o vehicles on es pugui pernoctar regulats per normativa pròpia, com instal·lacions juvenils, residències per a persones majors, residències d’estudiants, establiments on s’exerceixen activitats de naturalesa sexual o anàlegs.”
- ESTABLIMENTS D’APARTAMENTS TURÍSTICS
Són establiments d’allotjament turístic els que, de manera habitual, amb caràcter professional i amb l’habilitació corresponent, ofereixen a les persones usuàries i mitjançant un preu l’allotjament temporal en les unitats d’allotjament, així com altres serveis turístics d’acord amb les condicions i tipologies que estableix aquesta norma.
Dins d’aquesta tipologia, trobem els establiments d’apartaments turístics que són edificis o conjunts continus constituïts íntegrament per apartaments o estudis com a establiment únic o com a unitat empresarial d’explotació, amb els corresponents serveis turístics.
A l’Annex 1 del referit Decret s’estableixen els requisits turístics mínims dels establiments hotelers.
- HABITATGES D’ÚS TURÍSTIC
Segons l’article 221-1, te la consideració d’habitatge d’ús turístic aquella que és cedida pel seu propietari, directa o indirectament, a tercers, a canvi de contraprestació econòmica per a una estada de temporada i en condicions d’immediata disponibilitat.
Es considera estada de temporada tota ocupació de l’habitatge per un període de temps continuat igual o inferior a 31 dies. Per tant, els establiments d’allotjament turístic no es poden convertir en residència principal ni secundària de les persones usuàries turístiques.
A més, és important tenir en compte que els habitatges d’ús turístic es cedeixen senceres, no permetent-se la cessió per estades. Respecte a la seva capacitat màxima, no poden estar ocupades amb més places de les indicades a la cèdula d’habitabilitat i en qualsevol cas, no podran excedir de 15 el nombre de places. La finalitat d’aquesta restricció radica a compatibilitzar l’activitat d’allotjament turístic amb la convivència veïnal, el dret al descans i la prestació d’un servei de qualitat.
D’altra banda, és important tenir en compte que només es podran cedir habitatges que estiguin degudament habilitat i inscrits al Registre de Turisme de Catalunya, i en el cas que la persona propietària d’un immoble tingui coneixement d’una activitat clandestina, té el deure de comunicar-lo a l’Administració competent, així com d’emprendre les corresponents accions civils destinades al cessament efectiu de l’activitat turística.
En conseqüència, el destí d’un habitatge d’ús turístic ha de ser compatible amb la regulació dels usos del sector on estigui situat i amb la normativa civil que li resulti d’aplicació.
En línia amb això, val la pena destacar el règim especial del municipi de Barcelona, perquè es preveu la possibilitat que l’Ajuntament de Barcelona estableixi mitjançant ordenança i per a les noves habilitacions, requisits particulars a les activitats d’allotjament turístic en habitatges d’ús turístic i en llars compartides, així com limitacions temporals i períodes màxims de vigència.
Finalment, respecte als habitatges d’ús turístic ja registrats en el moment de l’entrada en vigor del Decret Turístic de Catalunya, no els serà aplicable el límit màxim de 15 places, excepte quan es produeixi un canvi de capacitat o un canvi de titularitat. Així, en els supòsits de cessament, extinció o caducitat del títol habilitant, comportarà que la nova activitat que s’implanti haurà de ser conforme a la normativa vigent.
- HOGAR COMPARTIT
El Decret Turístic de Catalunya no regula expressament el lloguer turístic per habitacions, sinó que recull una nova modalitat d’allotjament turístic: la llar compartida.
Té la consideració de llar compartida, l’allotjament turístic que és la vivenda principal i la residència efectiva de la persona titular i que es comparteix com servei d’allotjament amb terceres persones a canvi d’una contraprestació econòmica i per una estància de temporada.
És essencial d’aquesta figura jurídica, que la persona titular de l’immoble ha de residir a la vivenda mentre duri l’estada. Segons ja comentat, es considera estància de temporada, tota ocupació de la vivenda per un període de temps continu, igual o inferior a 31 dies.
La persona titular de l’activitat pot ser el propietari de l’immoble o bé la persona a la que el titular autoritzi expressament. En tal cas, la persona autoritzada haurà de complir les mateixes condicions d’empadronament i residència efectiva exigides als propietaris.
També és important destacar que no es podran cedir habitatges que no estiguin inscrites i degudament habilitades. En cas que la persona propietària d’un immoble tingui el coneixement d’alguna activitat clandestina, té el deure de comunicar-ho a l’administració competent, així com emprendre les corresponents accions civils destinades al cessament efectiu de l’activitat turística.
Per això, el destí d’una llar compartida ha de ser compatible amb la regulació dels usos del sector on es troni i amb la normativa civil que resulti d’aplicació.
- ALLOTJAMENTS SINGULARS
El Decret Turístic de Catalunya contempla aquesta nova figura per a aquells allotjaments que, possibilitant un allotjament temporal a canvi de contraprestació econòmica, no encaixin en cap de les modalitats d’allotjament turístic regulades ni en les excloses expressament per la citada disposició normativa.
A mode d’exemple, podrien emparar-se en aquesta tipologia figures com les cabanyes als arbres o de pastors, les barraques com les del delta de l’Ebre, les coves…, entre altres.
Els Ajuntaments poden habilitar allotjaments singulars al seu respectiu terme municipal sempre que defineixin i delimitin l’activitat, ateses les condicions mínimes establertes per la present normativa, així com al conjunt de normatives sectorials no turístiques que li siguin aplicable (seguretat, salubritat, medi ambient, entre altres). Però en cap cas es poden habilitar allotjaments singulars amb la finalitat d’evitar l’aplicació dels diferents requisits sectorials exigits a altres modalitats d’allotjament turístic.